LA LLEGENDA DELS DRACS-PENATS

ELS PERSONATGES

EN MATEU 

LA MAGDALENA

EL BOIOT

ELS DRACS-PENATS

EL PIRATES SERRAÏNS

ELS DEFENSORS

És cert poder, un dia regirant aquells papers vells, que un acumula a casa rescatats de ves a saber on, un pergamí molt malmès em cridà l’atenció.  A l’obrir-lo, unes lletres escrites amb ploma d’ocell, donaven compte de certs fenòmens esdevinguts a la vila de les coves o esplugues. Es detallaven, els fets succeïts un dia de maig d’un any molt llunyà cap allà .... o més. Explicava l’aventura de dos vailets que salvaren el poble de les maldats d'uns pirates. Gràcies a la intervenció d’un encanteri fet per un diable bo. Aquesta és la llegenda d’aquells fets passats a la vila d'Esplugues. El misteriós text el signava..... Magdalena de l'Espluga Gran........... 

  Ens trobem a l’edat mitjana, època obscura. Plena de misteris, de guerres entre regnes. Guerres que també es donen en els mons ocults. La lluita entre el bé i el mal. Entre bèsties bones i dolentes, amb encanteris, i d’altres fenòmens que no estan al nostre abast. Són del món interior, del què no podem ni tenim consciència de la seva existència però que es troba ben a prop.

Aquesta és la historia d'un poble, el d'Esplugues, lloc on hi havia, com el seu nom indica, una gran quantitat de coves, coves de totes mides i formes. I és per aquesta raó que les habitants del poble vivien a les coves, que ja eren aprofitades de molt  àntic, poder abans del temps dels romans.

  Imagineu un paisatge obert, ple de llum i colors. Des d’ell es pot observar el delta del Llobregat,  on molts vaixells hi arriben plens de mercaderies. Un indret al mig de la Marca Hispànica, que és la frontera natural amb el califat de Tortosa. Des d’aquest lloc el mariners poden saber si els musulmans de l'altra ribera els observen i en cas de perill poden evitar ser abordats i perdre les seves mercaderies.

  Des del mirador d’Esplugues es pot veure com arribem els vaixells comercials a  la llunyana Barcelona i anar a cercar les mercaderies i vitualles que hom necessita per viure. El mirador també permet que la població s’assabenti de quan ataquen la costa els pirates sarraïns. Quan sona l’alarma es prepara la defensa del poble i els més desvalguts es refugien al Puig d'Ossa.

  Esplugues és un punt cabdal en la línea de torres de guaita que controlen la costa i el riu. Sempre hi ha algun habitant del poble mirant amb atenció el mar. Vigilant i disposat a donar l’alarma a la nostra vila i al veí poble de Sant Just, esperant que l’alarma viatgi ràpidament riu Llobregat amunt.

  Sota les coves, al peu del barrancs trobem els camps de conreu: blat, raïm i una mica d'horta. Els ramats de bestiar, pasturen per on ara trobem el parc dels Torrents. Una mica més amunt, on ara trobem l’Escola Alemanya hi ha un petit nucli de cases vora l’església on viu la gent adinerada i el senyor feudal. Sembla que els hi agraden més les comoditats que donen quatre parets.

  Tot aquet garbuix fa un sorollós brogit de gent feinejant, de nens corrent i jugant. És la tardor, les feines del camp són més lleugeres i els nens i nenes, poden fruir dels jocs sense preocupació.

  Entre tota la canalla hi ha dos vailets una mica especials. Els seus ulls no perden detall. Per a ells tot és una novetat, una magnífica oportunitat per aprendre, són en Mateu i la Magdalena. Dos germans que viuen en una de les coves més grans del barranc, just al capdamunt.

  Encara que de tant en tant el Sol treu el cap, el dia és trist, no plou, encara que l’ombra de núvols grisos sembla que s'apropa a l’indret.

  El guaita que es troba sobre la torre de vigilància observa de sobte un fumeig en mig de la boirina que s'ha aixecat per sobre del delta del Llobregat. El fum no deixa veure-hi clar però un esglai li fa témer el pitjor. Els pirates sarraïns han desembarcat a la platja, a la recerca del botí suculent que guarden els pagesos en forma de collita. La boira trencada per un cop de vent hi obre una clariana i el vigia observa amb terror com els sarraïns ja s’atansen pel final de la barranc, pujant amb gran celeritat capa la vila de Cornellà. (Cornelius)

  Un nombrós grup de sarraïns comença a pujar cap a Esplugues. Ràpidament el guaita fa sonar una gran banya de cérvol (boc cabra), senyal per a que la gent de bé, vagi a refugiar-se al puig d'Ossa. Avui és massa tard, tothom, cames ajudeu-me comença a refugiar-se dins de les coves. Per sobre de les cingleres, el homes joves i no tant joves es preparen per rebutjar l'atac dels pirates.

  En Mateu i en Magdalena han fugit vers la seva cova amb un munt de veïns: nens, dones, mares, gent gran. Avancen endinsant-se per les galeries de la cova, ara estret, ara gran, fins arribar a una estança prou còmoda per poder-se aixoplugar del què està passant a fora. La cosa no pinta gaire bé!! En  Mateu i la Magdalena no han arribat mai fins aquell indret. La curiositat els empeny a seguir explorant, ficant-se per una galeria prou ampae per a un infant, però massa estreta per a un adult. Mica en mica es van internant per aquell passadís estret i fred.

-           M'estic pixant exclama en Mateu,

-           Allà hi ha un recó li respon la Magdalena.

  En Mateu surt corrents i comença a pixar. Però, quina sorpresa!!! El pixum produeix un vapor estrany.  La Magdalena palpa la roca i,  sorpresa,  exclama.

-           És molt calenta aquesta pedra.

Inquirí en Mateu que es trobava una mica molest que la seva germana el seguís a tot arreu. Pensava que l’aventura havia de ser seva, però com una paparra se li clavava al clatell.

Repetí la Magdalena, amb una beu dolça però deixant clar qui era ella. La Magdalena va començar a avançar per l’ample passadís. Anava palpant la roca suaument per evitar cremar-se. Al girar, de sobte, una intensa llum vermella la va enlluernar. En Mateu es va quedar glaçat tot i la calda que hi feia.  Magdalena,  en un acte de valèntia, potser per demostrar a en Mateu que podia comptar amb ella amb totes les seves aventures, va donar uns passos endavant. En Mateu volgué aturar-la, però con si alguna cosa el xucles  anà darrera la Magdalena.

  Un cop arribats a la llum es trobaren en una estança molt gran. Es podia veure un fum espès i groguenc per la part alta de la sala. Una olor dolça, els hi fer adonar-se que tenien gana. Era la mateixa olor de quan a casa es feia arròs.

  Amagats darrera d’uns sacs, observaren amb sorpresa una figura altíssima.  Era un dimoni, molt vermell, i amb unes banyes molt llargues. Davant d’una caldera anava remenant les viandes amb un enorme culleró.

  Sense poder evitar-ho, en Mateu deixar anar un esternut. El gran diable es va donar la volta i amb uns grans i tendres ulls de foc cercà d’on surtia el soroll. Aquella cara vermella, plena de ratlles negres, envellida. De boca grossa, ullals llarguíssims i dents esmolades, preguntà als dos vailets...

  -                     Quo soo? , quo floo oquo? Quom hoo orrobot oquo?

  Els infants perplexes, es quedaren muts, petrificats, esmaperduts, clavats a terra. La gran figura va levitar fins on era la canalla, el dimoni surava a l'aire. Quan haguè arribat els torna a repetir la pregunta...

-                     Quo soo? , quo floo oquo? Quom hoo orrobot oquo?

En Mateu es posa a riure i la Magdalena se’l mirà amb espant,

-           Per que rius?, no sents com parla?- .

-           Sí,  però a mi no em fa gens de gràcia.

  El gran dimoni girà el cap mirant en Mateu i després vers a la Magdalena, i va dir..

  -                     No os quo porlo molomont os uno vonjonço do uno brooxoto dolonto, quo mo llonço ono molodoccoó , poro to pots rooro, ho mo tombo mo fo rooro......poro mo podoo  dor quom hoo orrobot oquo.

La Magdalena prenguè la iniciativa i assenyalà cap on es podia observar l’enorme i brillant llum vermella...

-           D’allà, hem sortit a fer un volt, hem trobat el llum i .... hem entrat.

-           Com t’he dius? Va preguntar en Mateu

-           Boiot !!!  ho gofoltros?

-           Jo Magdalena i aquet male.... Mateu, jo hem dic Mateu. respongué el nen, i tu que fas aqui?

-                     O soc lo coonor do l’onforn, foog polollos om orros o oltros monjors

  Així els dos vailets i el diable, es feren confiança. Explicaren a en Boiot, el que estava succeint en el poble. El diable es va tocar una de les seves banyes amb cara de preocupació, fent un sospir va dir....

  -                     Moroo ponso quo os poc ojodor , jo onoro o porlor omb on conogot quo tonc oquo o l’onfor , montros os posoro on plot do poollo. Quo foo coro d’ofomots.

Els repartí dos bons plats de paella que ja tenia llesta. De sobte una gran fumera l’envoltà i va desaparèixer. Amb el fum el dos nens van fer un grandíssim esternut amb el que alguns grans d’arròs sortiren disparats en totes direccions. Mentre anaven donant compte del plat d’arròs, parlaven de que havia dit el diable sobre ajudar-los. Potser sortiria un exercit de diables i dimonis per donar compte dels pirates.

I així pasaren l’estona entre cullarada d’arros i xarrameca.

Un esclat de fum els torna a fer esternudar. El Boiot restava davant seu, cara pensant, i tocant-se la banya. S’aclarir la veu i amb solemnitat digué:

-           Mireu,  les persones i els diables ara estem enfrontats, però això no ha estat sempre així. Fa molt de temps els homes i els éssers que vivim sota terra, ens havíem ajudat per resoldre els problemes. Diables i màgics van crear un éssers fantàstics barreja de rats penats i dracs. Podien veure en la foscor, volar per entre els paradisos de les coves a gran velocitat i contenien la força i el control del foc. La seva forma humana era de la mida dels infants i podien viure a les coves i a l'exterior. El seu nom era DRACS-PENATS.

-           Les llegendes expliquen que aquests éssers s'extingiren, ningú sap com. Malgrat tot, hi ha qui diu que algun humans i alguns diables els feia nosa que existissin, Va ser una mala època, tancaren les coves i els van perseguir fins que la fam i la set els va fer morir.

-           Potser és el moment que tornin a aparèixer DRACS-PENATS. Us agradaria ser en DRAC-TEU i DRAC-DALENA? Va preguntar en Boiot....

-           Siiiiiii, explotaren els dos vailets com si de un joc en una història fantàstica es tractes.

De l’enorme mà del diable aparegué un gros pot que contenia un líquid vermellós semblant a un xarop. Els infants en prengueren un got. De sobte sentiren com una mena de picor, com una escalforeta agradable que els omplia panxa, braços, cames, fins a la punta dels dits.

-           Heu de saber que quant vulgueu tornar-vos DRACS-PENATS heu de dir ben fort el següent conjur: POTESTAS  MUTATUM /IGNIS VOLATUM. Prendreu la forma de DRACS-PENATS i podreu tenir totes les seves gràcies. Només una limitació, ho heu de fer servir quan el sol comenci amagar-se sino perdreu el poder que us ha estat concedit. Aquest encanteri s’acaba amb els anys, quan us canviï la veu notareu que cada cop us costa mes fer la transformació, fins que la perdeu del tot.

-           Ho podem fer ara ? exclamaren en Mateu i la Magdalena.

-                     I tant.

-                     Explica’ns com hem de sortir a fora,

-                      Acompanyeu-me.

De cop es trobaren a la vora del barranc, per sobre i per sota s’escoltava el brogir de la batalla, l'espetec metàl·lic de les espases, els crits ofegats dels ferits. La llum de dia començava a perdres. Els dos bailets es miraren i com una veu es va sentir el crit màgic:

             POTESTAS  MUTATUM  IGNIS VOLATUM!!!!!

Transformant-se en dos magnifics DRACS-PENATS, aixecaren el vol. Primer un planejat majestuós, lleuger. Després van començar a llençar espurnes de foc contra els pirates que en poca estona ja eren barranc avall, a una velocitat a la que els peus no els hi tocaven el terra.

I la cara del defensors del poble, esmaperduts quedaren. L’alè se’ls atura de cop i els ulls no creien el que veien. Els dos DRACS-PENATS feren un gran cercle i desaparegueren sense deixar rastre. El Boiot els esperava amb gran alegria doncs es sentia feliç de poder ajudar els humans d'una manera o una altra.

  En retrobar-se en la boca de la cova, el tres es felicitaren per l’èxit obtingut, en Mateu i Magdalena es van abraçar d'alegria donant-li les gràcies aquell a magnífic diable. En aquell moment els nens escoltaren unes veus que els cridaven des de dins de la cova. Sortint de darrera d’unes roques van dir:

  Llavors un dels defensors va entrar en la sala, explicat la bona nova. Els pirates havien fugit. Els defensors encara corpresos pel que havien vist no saberen explicar realment el que havia succeït. Només van dir que dos animals entre drac i rat-penat havien foragitat els pirates com ànima que porta el diable, i mai millor dit, NO ???

Magdalena i Mateu es miraren i cuclaren un ull. Ells sabien el que havia passat però .......allò seria el seu secret per sempre. Des d’aquell dia els nostres amics volaven cada nit, fins que va passar el temps que tot ho fa oblidar. Esplugues va anar canviant, les coves són una llegenda, i també es perderen en la memòria dels temps. Tanmateix aquelles bèsties fantàstiques que solcaren el aires de la nostra vila no se sap fins quan també es perderen en la memòria dels qui els recordaven.

Van passar els anys i allò va esdevenir una llegenda d’aquelles que s’expliquen a la vorà del foc.

Fins que...... algú els ha tornat a cridar, algú proper a l'infern, amb nom de diable i estimació pel foc ha cregut que paga la pena tornar-los a invocar  per que tornin a volar entre nosaltres. Deixant anar foc, però ara per gaudir de les festes de la vila, recuperant una llegenda del nostre poble.

Doncs ara si tothom ens concentrem i cridem el conjur:

POTESTAS MUTATUM  IGNIS VOLATUM ¡¡¡¡¡¡

Pareu l’orella és possible que escolteu remor de tabals i de lluny apareguin dues figures de DRAC-PENAT deixant anar foc......Ho provem?

SI US AGRADA EL PODEU BAIXAR EN PDF

.